Els records acudien, s’acarnissaven en ella. De sobte va sentir el pes d’un dolor empresonat durant tots aquells anys, que s’havia esforçat per esborrar de la seva memòria, sense haver-ho pogut aconseguir mai. Va estremir-se. Eren les mateixes ombres que l’any 1925 la van obligar a marxar cap a unes terres desconegudes, fredes i esquerpes, on no s’hi va sentir ben acollida sinó tot al contrari, s’hi va trobar com una estrangera que no acabava de trobar el seu lloc. Ho havia deixat tot enrere, fins i tot ella mateixa i sentia com a poc a poc s’anava buidant per dintre. L’únic record que li quedava era el del seu fill que aquell mateix dia havia marxat al front i no n’havia sabut res més. Sempre el recordava al seu costat i es penedia de no haver-li impedit que marxés, però s’aferrava al record per poder sobreviurePerò ara no sentia al costat la presencia del fill, de cop tot va ser diferent. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure la sensació que li va produir quan per primer cop li va dir mare, el viatge que van fer junts per celebrar unes bones notes a l’escola, les nits de tempesta quan se li apropava amb qualsevol excusa perquè estava mort de por i no ho volia reconèixer....
En aquell moment, ella va saber que ja no el tornaria a veure....
Jossie Casanovas
No hay comentarios:
Publicar un comentario