miércoles, 30 de enero de 2008

Recordant Sau i Mequinensa


Al frec dels arbres,
el vell crit oblidava
perdut en l'ombra...
sentiments..., més silencis...
absències..., envejes...

lunes, 21 de enero de 2008















Per "casualitat" m'han passat aquesta imatge i m'ha fet il·lusió de posar-la al blog.
Crec que no cal cap comentari o al menys a mi ara no se m'acut res que tingui una certa gràcia.

domingo, 20 de enero de 2008

JUNGFRAU

UN FET REAL EXPLICAT EN CONDICIONAL

Si hagués fet un bon dia, haguéssim pogut pujar a la Jungfrau , aquell lloc que per a mi era com un somni que començava a semblar irrealitzable ja que després d’haver arribat fins ben a prop diverses vegades, no hi havíem pogut accedir, perquè el temps no ens ho va permetre.

Esperàvem, doncs, amb il.lusió que aquell dia hagués fet un bon sol i així poder gaudir d’aquest espectacle que ens hagués pogut oferir la natura sense haver de fer cua per comprar una entrada.

Hauria estat un regal meravellós haver pogut agafar aquell trenet que s’enfilava a poc a poc per la muntanya passant per tots els petits poblets i poder gaudir de tot el conjunt que segurament m’hagués pogut inspirar alguna cosa semblant a aquesta:

"Som tan poca cosa cosa, o... som tant!... o no som res?...

...Dalt de la Jungfrau, sota d’un cel blau... sento la vida!!!.. amb el seu alè net, i un aire eixut i acollidor, on l’única eina és l’herba... i les flors... i els arbres... i els animals que els hi fan companyia!...

Com no sóc poeta, no puc explicar què és sentir-se tant ple i tant buit al mateix temps.

Tampoc sóc pintor i no puc dibuixar el verd mantell que m’envolta, el blanc immaculat de la neu i la barreja de tots els altres colors que conformen la més gran paleta que mai hagués pogut imaginar.

Em sorgeix només una pregunta: Qui va esbossar aquest escenari...? Com...? i... Per què...?
Però com que no tinc ganes de pensar..., gec sobre l’herba humida, tanco els ulls i em deixo portar."

viernes, 18 de enero de 2008

llauts al riu



És impossible veure aquesta imatge i no recordar totes les vivències, emocions i sentiments viscuts per unes persones que van lluitar per sobrevire en unes circumstàncies molt determinades i que no totes ho van aconsseguir.

domingo, 13 de enero de 2008

la nostra vida a partir de diferents objectes

Treball sobre “La nostra vida a partir de diferents objectes”

Havia tingut un dia una mica feixuc, d’aquells que estàs esperant que s’acabi per veure si dormint desapareixen totes les cabòries i a l’endemà t’aixeques millor, però va passar alguna cosa… un estrany soroll em va fer aixecar del llit amb un cert ensurt. Senzillament havia caigut un llibre de la llibreria que i com estava tot en silenci, em va semblar un terrabastall. Quan l’anava a posar al seu lloc, va relliscar un escrit i ja us podeu imaginar com em va encuriosir. Al final de l’escrit hi havia una data (23.10.1964). Renoi!... ja feia un munt d’anys!... En descobrir que era la meva lletra em vaig disposar a llegir-lo.

Hi feia una sèrie de reflexions sobre la vida, la manera d’actuar davant un a determinada situació, pensaments, sentiments... records... que em van fer pensar una bona estona. Lògicament el llit ja quedava en un claríssim segon pla i de moment no tenia pas cap intenció de tornar-me a posar a dormir.

Mentre anava llegint, d’una manera “involuntària” la mirada se’m va fixar en un petit cofre que tinc a la llibreria, i de cop vaig retrocedir una pila d’anys. Em va transportar a Sarral un poblet de la província de Tarragona. Estàvem celebrant la tornada dels nois que havien acabat de fer la mili. Un dels quals, com us podeu imaginar és el que em va regalar aquell cofre després d’un ball especial on cada un d’ells escollia, o millor dit, ja tenia escollida, la seva parella. Va ser una gran festa, on hi participava tot el poble i on m’hi van fer sentir un membre més d’aquella gran família. Vaig agafar aquell vellet cofre ple d’emocions empresonades feia tants anys, el vaig obrir i per uns instants van tornar a ser lliures... En un raconet vaig descobrir una figureta molt petita d’aquelles que penjàvem a les palmes o els palmons quan érem petits. Aquesta figureta em va conduir cap a la Rambla Catalunya un dia gris d’un març que havia estat prou trist per una bona amiga meva. La vaig comprar i fent un xic de broma li vaig regalar. Efectivament vaig aconseguir el que volia i és que en veure-la esbossés una rialla i s’oblidés per uns instants del problema que estava vivint. D’això ja fa més de 30 anys, aquella amiga meva va morir poc temps després. Al tornar-la a tenir entre les meves mans, va treure la pols a un munt de records i sentiments que estaven ben arxivats en un dels calaixets del meu subconscient.

Quan vaig “tornar”, a reprendre la lectura del full que “casualment” havia relliscat del llibre que “casualment” havia caigut de la llibreria i que “casualment” era un llibre que feia temps havia buscat i em pensava que l’havia deixat a alguna persona i no me l’havia tornat, doncs, com deia, en continuar la lectura, em vaig adonar que tot allò que deia fa quaranta anys, eren reflexions que actualment m’han servit de gran ajuda perquè les circumstàncies s’havien repetit i la reflexió ara tenia molta més força.

Jossie