RESUM FINAL D'UNA PASSEJADA PER "CAMÍ DE SIRGA" I EL SEU "ENTORN"

Anada a Sort-Llessui (Torena) 17 de maig de 2008

Recurs literari

"El matí de tardor, esgarrifat per un preludi de tronada..."
va sentir com se li esquinçava l'ànima i va prendre una decisió que va canviar la seva vida.
Va agafar aquella motxilla vella, la va omplir de records i va fugir de matinada, acaronant les fulles seques que omplien el portal perquè no alertessin ningú. Sabia que si sentia només una paraula o endevinava un gest, fora incapaç de prendre aquella decisió...

Anys més tard va tornar... però tot era diferent...no va reconèixer ni el poble, ni aquells racons que tant presents havien estat en la seva memòria, ni les persones, ni els amics...
Es va convertir en un vell solitari amb un munt d'històries que bullien dintre del seu cap, però que a ningú l'interessava escoltar.


Jossie Casanovas

CAPÍTOL V – “Capítol de la Carlota”

Amb la mirada buida, perduda enllà dels finestrals, semblava la imatge viva de la mort. Tot i que s’esforçava per amagar-ho, transmetia el seu dolor amb una intensitat que envaí la sala.

Un silenci espès omplia tots els espais. Només les seves mans blanques i fràgils com el floc de neu, demanaven una ajuda que mai s’hagués atrevit a demanar amb paraules.

Jossie Csanovas

ELS RECORDS DEL NELSON - Capítol IV ... I ELS MEUS

"... Després de canviar la malmesa, féu una repassada a la nau, s'assegué a la popa i es deixà endur pels records..."

En arribar al poble, vaig voler anar a la casa on tantes bones estones hi havia passat... la vaig trobar vella, bruta i malmesa, però, malgrat tot, la pols no va poder enterrar tants records: el jardí ple de flors que veiem des de la finestra de la cuina, mentre ens menjaven aquells pastissets fets amb el cor d'una àvia feliç de compartir uns temps de la seva vida amb els seus nets... la llar de foc on se'ns havien "socarrimat" algunes torrades..., el bosquet on anàvem a berenar... les cireres i les figues que més d'un cop ens havien explotat a l'estómac..., les olors, els colors, les il·lusions... tot es barrejava en una conjunció perfecta.

Però ara... res d'allò ja no existia, no quedava més que una casa esquinçada pels records i uns sentiments mal dibuixats entre l'ombra de quatre mobles vells



Jossie Casanovas

J.MONCADA - CAMÍ DE SIRGA

"... quan amainava el rampell de fúria, el Nelson es penedia
d'haver maleït els rius..."

MEQUINENSA-UN VIATGE "VISCUT" TOT I QUE NO REALITZAT

No sé ni com començar aquest escrit... haig de confessar que és de les poques vegades que m’he quedat sense paraules. Més o menys encertada sempre m’acaba sortint alguna cosa, però avui no és fàcil.

També penso que sóc una persona afortunada perquè sé que tinc bons Amics, però també aquesta vegada, m’heu deixat ben “fora de joc”.

O sigui que no sé pas com me’n sortiré, però el que sí, sé és que no puc quedar-me callada després d’haver rebut tant!...

Tenim un petit “dimoniet” entre nosaltres... crec que més d’una ja us n’heu adonat, és una “Verge Màrtir” que ha fet possible que m’arribés aquest al·lè d’aire..., de companyia..., de comprensió..., d’ànim..., en definitiva, d’Amistat. De la seva mà he compartit aquest viatge i tots els racons que anàveu redescobrint d’una terra tan ben dibuixada pam a pam, per Jesús Moncada i he conegut aquestes persones que us van rebre amb els braços oberts i que gràcies al nostre “dimoniet” m’han fet arribar aquestes paraules i les seves signatures que em sento meves, però que vull compartir amb totes vosaltres, perquè en sou “copropietàries”.

Només us puc dir a totes moltes gràcies, senzillament perquè us les mereixeu!!!

Jossie Casanovas

SANT JORDI

AVUI ÉS UN DIA IMPORTANT!!!
LA DIADA DE SANT JORDI!!!
ELS CARRERS S'OMPLEN DE ROSES, DE LLIBRES I D'IL·LUSIONS.

QUE PASSEU UNA BONA DIADA


Jossie Casanovas

Camí de Sirga - Lliçó 22 - Capítol III

Els records acudien, s’acarnissaven en ella. De sobte va sentir el pes d’un dolor empresonat durant tots aquells anys, que s’havia esforçat per esborrar de la seva memòria, sense haver-ho pogut aconseguir mai. Va estremir-se. Eren les mateixes ombres que l’any 1925 la van obligar a marxar cap a unes terres desconegudes, fredes i esquerpes, on no s’hi va sentir ben acollida sinó tot al contrari, s’hi va trobar com una estrangera que no acabava de trobar el seu lloc. Ho havia deixat tot enrere, fins i tot ella mateixa i sentia com a poc a poc s’anava buidant per dintre. L’únic record que li quedava era el del seu fill que aquell mateix dia havia marxat al front i no n’havia sabut res més. Sempre el recordava al seu costat i es penedia de no haver-li impedit que marxés, però s’aferrava al record per poder sobreviure

Però ara no sentia al costat la presencia del fill, de cop tot va ser diferent. El remolí del temps va trasbalsar-la: va reviure la sensació que li va produir quan per primer cop li va dir mare, el viatge que van fer junts per celebrar unes bones notes a l’escola, les nits de tempesta quan se li apropava amb qualsevol excusa perquè estava mort de por i no ho volia reconèixer....

En aquell moment, ella va saber que ja no el tornaria a veure....

Jossie Casanovas

DINAR - PARTICIPANTS DE "CAMÍ DE SIRGA"

Em vaig "queixar" al nostre "dimoniet Maria-Verge Màrtir" que jo que havia fet tantes fotografies del dinar, no sortia en cap. Aleshores i per fer-me quedar malament... va buscar l'arxiu fotografic i em va fer aquest vídeo. M'ha fet gràcia compartir-lo amb vosaltres perquè és molt simpàtic. Gràcies Maria!!!
Jossie Casanovas

ESCOLA DE NATURA DE MEQUINENSA

Està ubicada en plena depressió de l'Ebre, i la proximitat del Delta l'hi afegeix encara més valor com a extraordinari connector.

Disposa de centenars de metres d'amplària d'aigua, amb nombroses illes i els boscos de ribera més extensos de l’Ebre. Té també una gran varietat de flora estepària, provinent del desert dels Monegres i abundant flora Mediterrània.

Hi conviuen espècies d'ambients ben oposats: ocells (són el grup més destacat), tota mena de rapinyaires, aus dels ambients desèrtics (incloent una extensa representació d'espècies escasses i amenaçades a Europa.) S'afegeixen: rèptils, amfibis i els mamífers amb un extraordinari reguitzell de muricecs (ratpenats), una abundant població de Cérvol i més escadusseres la Llúdriga i la Cabra Salvatge.

El mes de març de l’any 2003 aquesta Escola, va patir un terrible atemptat. Uns vàndals la van destruir totalment i la van omplir de simbologia feixista i espanyolista. Fou el preu de ser els únics en emprar la llengua de manera natural en l'ensenyament. La gent de Mequinensa es va bolcar en aïdar a l'Escola, les organitzacions d'arreu els Països Catalans els van donar suport i els ajuntaments de la ribera de l'Aiguabarreig al Segrià (Seròs, Massalcoreig, Almatret,...) es van oferir per acollir l'Escola de Natura.

Per si us pot interessar, aquesta és la seva adreça:

Escola de Natura i Estació Biològica de l'Aiguabarreig

Mas Moixons
50170 Mequinensa (Baix Cinca)
tel. 974 464435
www.aiguabarreig.cat
eba@aiguabarreig.net

Jossie Casanovas

CAPITOL V - 1. Els Maquis

Ja s’ha parlat dels maquis, però voldria fer una aportació d’un cas amb nom i cognoms. Potser alguna persona ja n’ha parlat en el seu blog. Reconec que no he pogut llegir-los tots perquè hi ha molt material i molt bo.

Es tracta de “La Pastora”. Una parenta seva en fa una descripció que m’ha semblat força interessant.

En realitat parlem de Florencio Pla Meseguer, membre de l’Agrupació de guerrilleros de Levante i Aragón –AGLA-

En Florencio va néixer a la província de Castelló, amb una malformació congènita. El seu pare, per evitar que fes el servei militar, el va inscriure com si fos una noia amb el nom de Teresa Pla Meseguer, però quan tenia uns 30 anys va decidir canviar-se el nom per Florencio i viure la seva vida com un home.

Durant la repressió franquista es va convertir en Maqui amb el sobrenom de Durruti. El van detenir a la Seu d’Urgell i el van condemnar a mort per uns crims que mai no va cometre. Finalment va ser indultat.

Per definir els maquis el més breument possible, diria que van ser una sèrie de persones que van lluitar amb totes les seves forces per defensar una llibertat que veien com perillava cada vegada més, que van fer trontollar, en molts casos, la dictadura, però que finalment van veure com aquesta s’imposava tot i que el seu esforç, quedarà sempre en la nostra memòria.

Jossie

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

Avui dia 21 de març celebrem el Dia Mundial de la Poesia, proclamat per la UNESCO.
Josep Piera, ha fet un poema que precisament ha titulat "La poesia" i que ha estat traduït a més de vint idiomes. Voldria compartir-lo amb totes vosaltres.

La Poesia

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens han fet ser de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis...

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem, i qui som.



Jossie

CENTENARI - PALAU DE LA MÚSICA (Febrer 2008)

El dia 10 de febrer vam celebrar els 100 anys dels nostre Palau de la Música.
Ja sé que això no té res a veure amb el treball que estem fent, però per a mi va ser un esdeveniment important que em va dur de la mà, a fer una passejada a través dels anys i per a tots els racons tan estimats i tan bonics d'aquest meravellós edifici.

Qui no ha cantat un "diguem no..." junt amb la veu trencada del Raimon? o s'ha sentit transportat a un lloc paradisíac escoltant les suaus notes d'un violí, d'un piano o amb l'esclat potent de tota l'orquestra?











Palau Amic
que ens has omplert
tantes hores!!!
Palau company
amb qui hem compartit
tants silencis!...
Palau confident

d'alegries i angoixes...

Junts hem anat descobrint el cant..., el so..., la queixa..
Junts ens hem anat fent grans.
i un cop més he volgut ser al teu costat.

El meu pensament també ha retrocedit en el temps i s'ha trobat amb la petita orquestra de
Mequinensa i amb tots aquells personatges que la van fer possible, malgrat tantes dificultats

Cendra de calendari - Capítol II

Quan hi vaig tornat, vaig apropar-me a la vella finestra.






Aquesta vegada, però, ja no podia veure ni el riu, ni la vall, ni escoltar la remor de les fulles dels arbres i el xiuxiueig dels ocellets que hi anaven a fer el niu.

S'havia convertit en un finestra oberta a la desolació

Camí de Sirga - El llibre

CAMÍ DE SIRGA
apropa gent i lletra
pont de trobada

JESÚS MONCADA
ens mostra uns personatges
de vida intensa

Un món difícil
profunda passejada
CAMINS DE "SORRA"...

Escrit sobre el 8è apartat del la lliçó 12

En el recorregut mental per l'interior d'aquella cambra ombrívola, no pogué defugir la mirada d'aquell got, ara ben buit...
Volia recordar solament els dies alegres, però, no va poder oblidar com s'havia empassat d'un glop el líquid d'aquell got.
En aquells moments estava convençut que el "remei" li escalfaria l'ànima i li faria oblidar que tenia memòria...

Recordant Sau i Mequinensa

Al frec dels arbres,
el vell crit oblidava
perdut en l'ombra...
sentiments..., més silencis...
absències..., envejes...

Per "casualitat" m'han passat aquesta imatge i m'ha fet il·lusió de posar-la al blog.
Crec que no cal cap comentari o al menys a mi ara no se m'acut res que tingui una certa gràcia.

JUNGFRAU

UN FET REAL EXPLICAT EN CONDICIONAL

Si hagués fet un bon dia, haguéssim pogut pujar a la Jungfrau , aquell lloc que per a mi era com un somni que començava a semblar irrealitzable ja que després d’haver arribat fins ben a prop diverses vegades, no hi havíem pogut accedir, perquè el temps no ens ho va permetre.

Esperàvem, doncs, amb il.lusió que aquell dia hagués fet un bon sol i així poder gaudir d’aquest espectacle que ens hagués pogut oferir la natura sense haver de fer cua per comprar una entrada.

Hauria estat un regal meravellós haver pogut agafar aquell trenet que s’enfilava a poc a poc per la muntanya passant per tots els petits poblets i poder gaudir de tot el conjunt que segurament m’hagués pogut inspirar alguna cosa semblant a aquesta:

"Som tan poca cosa cosa, o... som tant!... o no som res?...

...Dalt de la Jungfrau, sota d’un cel blau... sento la vida!!!.. amb el seu alè net, i un aire eixut i acollidor, on l’única eina és l’herba... i les flors... i els arbres... i els animals que els hi fan companyia!...

Com no sóc poeta, no puc explicar què és sentir-se tant ple i tant buit al mateix temps.

Tampoc sóc pintor i no puc dibuixar el verd mantell que m’envolta, el blanc immaculat de la neu i la barreja de tots els altres colors que conformen la més gran paleta que mai hagués pogut imaginar.

Em sorgeix només una pregunta: Qui va esbossar aquest escenari...? Com...? i... Per què...?
Però com que no tinc ganes de pensar..., gec sobre l’herba humida, tanco els ulls i em deixo portar."

llauts al riu

És impossible veure aquesta imatge i no recordar totes les vivències, emocions i sentiments viscuts per unes persones que van lluitar per sobrevire en unes circumstàncies molt determinades i que no totes ho van aconsseguir.

la nostra vida a partir de diferents objectes

Treball sobre “La nostra vida a partir de diferents objectes”

Havia tingut un dia una mica feixuc, d’aquells que estàs esperant que s’acabi per veure si dormint desapareixen totes les cabòries i a l’endemà t’aixeques millor, però va passar alguna cosa… un estrany soroll em va fer aixecar del llit amb un cert ensurt. Senzillament havia caigut un llibre de la llibreria que i com estava tot en silenci, em va semblar un terrabastall. Quan l’anava a posar al seu lloc, va relliscar un escrit i ja us podeu imaginar com em va encuriosir. Al final de l’escrit hi havia una data (23.10.1964). Renoi!... ja feia un munt d’anys!... En descobrir que era la meva lletra em vaig disposar a llegir-lo.

Hi feia una sèrie de reflexions sobre la vida, la manera d’actuar davant un a determinada situació, pensaments, sentiments... records... que em van fer pensar una bona estona. Lògicament el llit ja quedava en un claríssim segon pla i de moment no tenia pas cap intenció de tornar-me a posar a dormir.

Mentre anava llegint, d’una manera “involuntària” la mirada se’m va fixar en un petit cofre que tinc a la llibreria, i de cop vaig retrocedir una pila d’anys. Em va transportar a Sarral un poblet de la província de Tarragona. Estàvem celebrant la tornada dels nois que havien acabat de fer la mili. Un dels quals, com us podeu imaginar és el que em va regalar aquell cofre després d’un ball especial on cada un d’ells escollia, o millor dit, ja tenia escollida, la seva parella. Va ser una gran festa, on hi participava tot el poble i on m’hi van fer sentir un membre més d’aquella gran família. Vaig agafar aquell vellet cofre ple d’emocions empresonades feia tants anys, el vaig obrir i per uns instants van tornar a ser lliures... En un raconet vaig descobrir una figureta molt petita d’aquelles que penjàvem a les palmes o els palmons quan érem petits. Aquesta figureta em va conduir cap a la Rambla Catalunya un dia gris d’un març que havia estat prou trist per una bona amiga meva. La vaig comprar i fent un xic de broma li vaig regalar. Efectivament vaig aconseguir el que volia i és que en veure-la esbossés una rialla i s’oblidés per uns instants del problema que estava vivint. D’això ja fa més de 30 anys, aquella amiga meva va morir poc temps després. Al tornar-la a tenir entre les meves mans, va treure la pols a un munt de records i sentiments que estaven ben arxivats en un dels calaixets del meu subconscient.

Quan vaig “tornar”, a reprendre la lectura del full que “casualment” havia relliscat del llibre que “casualment” havia caigut de la llibreria i que “casualment” era un llibre que feia temps havia buscat i em pensava que l’havia deixat a alguna persona i no me l’havia tornat, doncs, com deia, en continuar la lectura, em vaig adonar que tot allò que deia fa quaranta anys, eren reflexions que actualment m’han servit de gran ajuda perquè les circumstàncies s’havien repetit i la reflexió ara tenia molta més força.

Jossie