JUNGFRAU

UN FET REAL EXPLICAT EN CONDICIONAL

Si hagués fet un bon dia, haguéssim pogut pujar a la Jungfrau , aquell lloc que per a mi era com un somni que començava a semblar irrealitzable ja que després d’haver arribat fins ben a prop diverses vegades, no hi havíem pogut accedir, perquè el temps no ens ho va permetre.

Esperàvem, doncs, amb il.lusió que aquell dia hagués fet un bon sol i així poder gaudir d’aquest espectacle que ens hagués pogut oferir la natura sense haver de fer cua per comprar una entrada.

Hauria estat un regal meravellós haver pogut agafar aquell trenet que s’enfilava a poc a poc per la muntanya passant per tots els petits poblets i poder gaudir de tot el conjunt que segurament m’hagués pogut inspirar alguna cosa semblant a aquesta:

"Som tan poca cosa cosa, o... som tant!... o no som res?...

...Dalt de la Jungfrau, sota d’un cel blau... sento la vida!!!.. amb el seu alè net, i un aire eixut i acollidor, on l’única eina és l’herba... i les flors... i els arbres... i els animals que els hi fan companyia!...

Com no sóc poeta, no puc explicar què és sentir-se tant ple i tant buit al mateix temps.

Tampoc sóc pintor i no puc dibuixar el verd mantell que m’envolta, el blanc immaculat de la neu i la barreja de tots els altres colors que conformen la més gran paleta que mai hagués pogut imaginar.

Em sorgeix només una pregunta: Qui va esbossar aquest escenari...? Com...? i... Per què...?
Però com que no tinc ganes de pensar..., gec sobre l’herba humida, tanco els ulls i em deixo portar."